Àfrica tan a prop i tan lluny

Conversa amb joves africans de Catalunya

Khalid Ghali Bada, té disset anys, és nascut a Laraix (Marroc) i viu a Arenys de Munt (El Maresme) des dels sis anys. Estudia primer de Batxillerat. És extrovertit i quan es troba còmode és llança a parlar pels descosits. Diu que "la gent, i sobretot els amics, és el millor que ha trobat a Catalunya". A casa parla marroquí perquè és l'única llengua que entén la seva mare. Al carrer parla català i castellà indistintament i amb molta fluïdesa.

La Sanaà Yabajad-Da, té setze anys, va néixer a Kenitra (Marroc) i als dotze anys va venir a viure a Mataró (El Maresme). Fa 4rt. d'ESO a l'Institut Pla d'en Boet de Mataró. Pensa a viatjar i veure món: li agradaria ser hostessa o dedicar-se a turisme i li preocupen les lleis espanyoles "perquè no pensen en tothom". La seva primera llengua és el marroquí, parla habitualment castellà i entén bé el català.

La Bintou Jarjú Rubí, té divuit anys, va néixer i viu a Mataró (El Maresme). El seu pare és gambià, la seva mare andalusa i ella diu convençuda i sense dubtar que és catalana. Acaba de començar a estudiar magisteri, especialitat d'educació infantil. El català és la seva primera llengua malgrat que durant la infantesa a casa havien parlat castellà. No ha après el diola, la llengua del seu pare.

La Jamila Jermak Ahmadi, té catorze anys, va néixer a Mataró (El Maresme) i es considera decididament "mataronina". Ha començat 3r. d'ESO en un institut de Mataró. Vol viure com la resta dels seus companys d'escola, però topa, i pateix d'haver nascut a cavall de dues cultures en alguns aspectes irreconciliables per a ella: l'àrab i l'europea. No parla marroquí, malgrat que a casa el parlen, s'expressa habitualment en castellà i parla amb més dificultat el català.

En Muhammad Derdak té quinze anys i és nascut a Tànger (Marroc). Va arribar del Marroc als onze anys i , mica en mica, s'ha anat adaptant. Aquest curs no ha començat l'institut. Li costa encara expressar-se amb facilitat i dubta sobre què li agradraria ser de gran: "Treballar en un banc a Bèlgica o fer de mecànic".

La Maria Majó, té cinquanta-un anys. Exerceix de professora de català d'ESO a l'I.E.S. Thos i Codina de Mataró. Ha estat durant tres cursos al Programa d'Educació Compensatòria del Departament d'Ensenyament. Des de fa anys treballa a nivell professional i associatiu en temes relacionats amb dones i infants pertanyents a minories culturals.

La crònica d'aquest interessant esmorçar és de l'Oriol Ferran. I les fotografies les va fer en José Luís Moyano.

La majoria tenen en comú haver vingut de molt petits a Catalunya, alguns ja hi han nascut. En tots els casos, el seu pare va ser el pioner, que va venir primer a buscar feina i intentar trobar un casa per a la família. Un cop decidit el trasllat, començava, per a aquestes vides transplantades, una de les parts més difícils de l'aventura: la integració en la nova comunitat on havien decidit viure.

En Khalid és contundent a l'hora de recordar els seus primers dies a l'escola Sant Martí d'Arenys de Munt: "va ser com arribar a un altre planeta. No entenia res. Era l'únic marroquí de l'escola i vaig haver d'espavilar-me per nassos. Tenia sis anys i potser per això vaig aprendre a parlar català bastant ràpid". La Sanaà va arribar del Marroc als dotze anys i va passar uns primers mesos molt durs "et sents molt baixa. Sembla que mai no acabaràs d'aprendre la llengua. Estavem espantats. Fins i tot a casa ens plantejàvem de tornar al Marroc. Van ser tres mesos molt difícils ".

Mentre els pares se les empescaven per intentar tirar endavant amb la família acabada d'arribar, a vegades amb tres i quatre fills, els nois i noies s'espavilaven, com podien, per adaptar-se a la nova escola. A en Muhammad li ha costat bastant seguir els estudis. A l'escola ha tingut problemes amb alguns mestres. "A vegades les normes de l'escola no tenen ni cap ni peus. De totes maneres hi he fet grans amics i mai no m'he sentit rebutjat". En Khalid ho reafirma: "Els amics de sempre són els que he fet a l'escola".

La Bintou diu: "En arribar a l'escola t'adones que ets diferent. I més quan ets tota moreneta i sempre fas gràcia. Tothom t'ho diu amablement, però a vegades és una mica pesat. Potser caldria estalviar-se comentaris i actuar més normalment". També recorda: "En passar llista, sempre és un número quan el mestre nou arriba al teu nom".

I ja a classe, en Muhammad es plany: "És molt dificil seguir el ritme i ens exigeixen igual", però la Jamila el contradiu afirmant que "és lògic que ens demanin el mateix". Una opinió amb la qual sembla que tots coincideixen. La Sanaà ho ha patit especialment perquè aquest curs repetirà 4rt d'ESO, per aconseguir el nivell de Batxillerat, "al Marroc era de les primeres de la classe i ara haig de perdre un any". I no ho diu per justificar-se sinó per exemplificar les dificultats que ha tingut per adaptar-se a la nova escola. "Ens hem d'esforçar molt més que els altres nens", explica la Sanaà, "molt sovint ja entens el que et pregunten i ja sabries respondre-hi, però et costa expressar-te".

Tant la Sanaà com la resta destaquen el treball dels mestres especialistes i de reforç. "He rebut molta comprensió dels mestres" diu la Jamila. "És en aquesta primera època quan ens han d'apretar més" insisteix la Sanaà. En Khalid comenta que " cal intentar no fer grups massa grans perquè aleshores acabes parlant marroquí i no t'integres". "Cal evitar que els nois i noies es tanquin. S'han de relacionar amb la resta de l'escola i si s'obren, parlen i juguen, tot es fa molt més fàcil", afegeix la Jamila. "Això no és fàcil, però s'ha d'aconseguir!" sentencia la Sanaà.

La Maria recorda que hi ha algunes alumnes de la seva escola que porten el mocador islàmic a la cartera i se'l posen en arribar al carrer de casa. Fins i tot hi ha casos que "és la mateixa mare qui aconsella a la filla que surti de casa amb el mocador posat, però que se'l tregui abans d'arribar a l'escola".

La Sanaà ho confirma: "Aquí es mira molt la forma de vestir, de parlar i de fer, per això no te la pots jugar. Si tots els nois i noies es fixen en les marques d'aquests o aquells texans, imagina't que passa si algú apareix amb mocador i gel.laba. Cal cuidar la imatge per tenir una bona integració".

Entre els immigrants nordafricans establerts a Catalunya és molt important el "què diran" dels membres de la seva comunitat. Això crea una divergència absoluta d'opinions entre pares i fills. "Els problemes d'integració a l'escola, a vegades, són més motivats per problemes a casa, que per problemes reals amb l'ensenyament o amb els companys", diu en Khalid.

Segons ells, a vegades la pressió que els pares exerceixen sobre els fills dificulta una relació normal amb el seu entorn. Les noies pateixen especialment algunes normes islàmiques i són les que, sovint , es revolten i s'enfronten més violentament als seus pares o, al contrari, es mostren submises malgrat pensar d'una forma diferent.

En Muhammad ho afirma: "Jo vaig a tot arreu i tinc tota la llibertat per fer el que vulgui. A la meva germana, el meu pare no li ho permetria". La Sanaà diu que no és que hi hagi més control cap a les noies, sinó que "els homes intenten reproduir aquí els esquemes d'allà. Al Marroc, els nois també fan el que volen, el que passa és que aquí les noies creixem i volem la llibertat que tenen les noies de cultura catalana".

El pare d'en Khalid és imam; "controla més a la meva germana però no es posa amb la seva manera de vestir. Amb el meu pare parlem de religió. I a mi m'agrada conèixer l'Alcorà. Faig el ramadà, i no bec alcohol". La Sanaà també respecta el ramadà però diu: "Si complíssim tot el que diu l'Islam, seríem com les àvies dels pobles del Marroc".

La Bintou confirma que aquestes actituds de control de la dona es reprodueixen també entre les comunitats d'origen subsaharià. "La dona és un objecte de l'home i és difícil que qui ha nascut i s'ha educat en aquells conceptes pugui canviar només venint a Europa".

L'obertura de mesquites ha radicalitzat el compliment dels preceptes islàmics. Segons diuen els seus fills, "els pares que van a l'oració a la mesquita parlen amb altres companys i comenten coses sobre els fills de l'un i de l'altre". La religió, que als primers anys de l'emigració potser havia quedat en un segon terme, ara és seguida d'una forma molt més estricta per part de molts musulmans.

Paral·lelament al fet religiós, també hi ha l'element clarament cultural en aquestes actituts restrictives. És a dir, que els pares volen que els seus fills continuiïn mantenint les seves tradicions i cultura. En el cas dels magribins, això va molt lligat al fet religiós. Pot servir l'exemple d'unes noies "a les quals el seu pare fa complir les normes més estrictes en el vestir quan són a Mataró i que quan van de vacances al Marroc, a un poble petit de muntanya, les nenes campen tot el dia amunt i avall sense cap control i vestides amb texans"

Aquestes actituts radicals generen opinions com les que ha recollit la Maria, "si sóc musulmana, no podré fer moltes de les coses que m'agraden i que vull fer" li deia una alumna seva.

La conversa ha anat generant tot tipus de comentaris paral·lels i notes al marge. I ara toca parlar de futur. "On us veieu quan tingueu trenta anys?" pregunta la Maria. En Khalid ho té clar: "Jo em quedaré a Arenys de Munt, no m'hi veig tornant al Marroc a fer res".

En canvi, els qui són de Mataró, potser per la pressió que reben o senzillament per ganes de voltar, es veuen de grans lluny de la capital del Maresme, i "al Marroc, només de vacances". La Bintou, que mai no ha anat a Gàmbia, no es mostra especialment interessada en visitar el país del seu pare: "Algun dia, potser!"

Les seves actituts respecte a la cultura pròpia es reflecteixen a l'hora de triar una hipotètica futura parella. "Algú d'aquí!", sigui del seu mateix origen o no, "ningú vingut directament d'allà. Ha de ser algú d'aquí, de la nostra cultura!" diu la Bintou. La Sanná hi coincideix: "Marroquí, però que hagi estat i viscut aquí!". I totes insisteixen que malgrat tot encara persisteixen "els pares establerts aquí que pretenen casar la seva filla amb un parent o un amic triat per ells".

Bo i la seva il·lusió per créixer i viure a Catalunya, tots ells són conscients que no tot són flors i violes. En Khalid està arreglant els papers per nacionalitzar-se espanyol. "Ja els tinc bastant avançats" diu, i es queixa "les lleis són més dures que les persones. La qüestió legal complica molt la vida". Tots han patit de manera greu les vicissituds de ser estrangers, fins i tot il·legals, en un estat on fa més anys que hi viuen que no pas en el seu país d'origen. La Sanaà també creu que "les lleis no pensen en tothom".

Aquesta 'doble personalitat', entre l'allà i l'aquí, es concreta en la resposta d'en Khalid, la Sanaà i en Muhammad quan diuen que se senten "marroquins a Catalunya". La Jamila prefereix definir-se "mataronina", i matisa: "m'agrada recordar i explicar que sóc marroquina". La Bintou afirma: "Sóc catalana!", però també està orgullosa de ser una "bona barreja de cultures. És un privilegi. M'agrada pensar que he heretat de la gent del Sud la seva hospitalitat i l'oferiment als altres. I estic contenta de parlar-ne, excepte quan et fan la típica pregunta 'd'on són els teus pares?' amb to inquisidor. Del meu pare em sembla que també he heretat la parsimònia en fer les coses, el ritme pausat i la poca importància que dóna als horaris" comenta somrient.

Hem estat prop de tres hores fent-la petar. Tothom s'ha sincerat i ha explicat sense embuts les seves seves preocupacions i els seus somnis. Abans d'acabar torna a sortir el tema de l'escola i l'ensenyament, i tots insisteixen a reclamar una especial atenció envers els fills d'immigrants. La Sanaà recorda: "Cal exigir-los igual que a la resta de companys i facilitar-los que puguin arribar a aconseguir el seu nivell". I la Bintou insisteix que els mestres "s'interessin per la realitat d'aquests nois i noies , però que actuïn amb normalitat".

Fotografies de José Luís Moyano