METTINI, Rubèn. Ocells en la nit (teatre). Alacant: Diputació d'Alacant, 1992

Col·lecció La tramoia
Diputació d'Alacant
Teatre
Data de publicació: 1992
1a edició
136 pàgines
ISBN 8487032133

L' argument

L'acció transcorre entre 1871 i 1873. Paul Verlaine invita Arthur Rimbaud a passar una temporada a París. Verlaine està casat i té un fill. Rimbaud compta amb només 17 anys i arriba amb l'ambició de transformar la poesia francesa del moment. Entre tots dos s'estableix una relació molt forta, poètica, afectiva, sexual. Les complicacions familiars i polítiques d'ambdós els obligaran a fugir, primer, a Bèlgica, després, a Londres. L'absenta i l'opi, la passió i el descontrol, els portaran a un enfrontament. El 10 de juliol de 1873 en un hotel de Brussel·les, Paul dispara dos trets del seu revòlver contra Arthur. Paul no mata l'home, només li provoca una ferida a la mà, però sí que assassina el poeta. A partir de llavors, amb a penes 20 anys d'edat, Arthur Rimbaud abandona per sempre la poesia.

L'escriptura

Les escenes van seguint els diversos llocs on va transcórrer la relació entre els dos poetes. Les sis primeres escenes ocorren a París, on Rimbaud tasta l'haixix per primera vegada i després consumeix un licor que el portarà a la "vidència o al desorde de tots els sentits". Les escenes 7, 8 i 9 passen a Brussel·les. Plegats són els ocells en la nit, els fugissers, són els pillos que roben als passejants o pugen als cavallets dels nens. Des de l'escena deu fins a la tretze, l'acció transcorre a Londres, mentre la relació s'enfonsa per moments. Tots dos es troben al fons de l'abisme i Rimbaud escriu la seva Temporada a l'Infern. El desenllaç és a Brussel·les amb els dos trets. L'obra porta un epíleg on Verlaine recorda davant d'un periodista el desenllaç de la seva relació amb Arthur Rimbaud.

Fragment d'Ocells en la nit

La fugida a Bèlgica.
Diumenge 7 de juliol de 1872.
Un carrer, a una banda de l'escenari la terrassa d'un bar.

Entra ARTHUR per una banda del carrer, PAUL per l'altra.

ARTHUR: (Amb ironia.) Bona tarda, senyor Verlaine. Quants dies sense veure'l! Què fa?

PAUL: Sóc un marit exemplar. Ja no bec.

ARTHUR: Magnífic! Uns quinze dies ja? ...Vint? Una autèntica batalla contra el seu propi ésser. On vas?

PAUL: (Ensenyant-li la recepta que duu a la mà.) Mathilde està malalta. He sortit a comprar aquesta medicina. Busco una farmàcia.

ARTHUR: Suposo que tindrem una estona per beure una copa en aquest bar.

PAUL: Arthur, si us plau, no. Tinc pressa. Ella està esperant els medicaments.

ARTHUR: (Duu a PAUL fins a la taula de la terrassa.) Vine, seu. Celebrem la nostra retrobada.

PAUL: (Seu i es fica la recepta a la butxaca.) Lemerre, el meu editor, m'ha escrit. Diu que hauré d'esperar almenys un any abans que em publiquin algun llibre. Cal esperar que desapareguin les petites rancúnies que he despertat durant els últims temps.

ARTHUR: Què vols beure? Cambrer!

PAUL: Em recomana que, per ser un home perfecte, suprimeixi dues coses de la meva vida: la política i la gelosia. Beu tu. Jo me'n vaig de seguida, no prendré res.

ARTHUR: No penses brindar amb mi? Com vulguis... Cambrer! Una absenta i aigua fresca.

PAUL: La política, en el fons, no m'ha interessat mai, no és difícil abandonar-la. He suposat que la millor manera d'evitar la gelosia, el desordre de tots els meus sentits, era veure't el menys possible.
(El cambrer porta la copa amb el licor i la gerra d'aigua.)

ARTHUR: Mira. Encara te'n recordes? (Agita la copa davant el rostre de PAUL.) El tènue verd dels mars del Pacífic. (Hi afegeix aigua.) I ara la transmutació, neu líquida, blanc lliri, agulles de gel. (Mou la copa i se la acosta al nas.) I aquest perfum que emboira el cervell. (Beu un glop.)

PAUL: (Amb un somriure.) Satanàs, aparta de mi aquest calze! Em fa goig de veure que no sento la més mínima temptació de beure.

ARTHUR: Quina meravellosa estratègia han elaborat els Mauté i la teva dona! Han aconseguit atrapar i fer presoner el gran poeta. Em pregunto com pots suportar l'existència gris de marit, el somni de marmotes de la vida conjugal. Que n'ets, de feble!

PAUL: Ara jo sol em debato davant l'abisme. Si us plau, Arthur, no posis el dit a la ferida de les meves contradiccions.

ARTHUR: De la vida que duus només pot sortir una poesia blanca. Pensa en això, Paul. Tu ho saps. Unicament amb mi pots ser lliure. Amb mi pots arribar a crear una gran obra... (Li ofereix inesperada-ment la copa, PAUL en beu amb fruició el contingut.) Recorda el passat, allò que eres abans de coneixe'm; observa la vida que fas ara.

PAUL: (Sent els efectes de l'absenta.) Oh, s'esquinça la meva gola, un fuet assota el meu cap!

ARTHUR: Cambrer! Dues absentes més. (A PAUL.) Tens diners per pagar, oi?

PAUL: (Assenteix, després amb resignació.) Els diners per a les seves medicines. Quan estic amb Mathilde, quan m'esforço a ser un home "decent", en el fons sempre espero una crida, un signe, un senyal teu per rendir-me. Em sotmeto.
(El cambrer porta les begudes.)

ARTHUR: (Beu amb avidesa.) Tinc una set que fa témer la gangrena. Odio l'estiu. N'és el primer que passo a París. No el puc resistir, acaba amb mi. He abandonat l'habitació de l'Hotel de Cluny.

PAUL: I ara, estàs al carrer?

ARTHUR: (Assenteix.) M'ofegava en aquella habitació. Era fastigosa. París no m'ha tractat bé, buit de fama, ple d'enemistats. Estic abatut.

PAUL: Aquí has escrit molt. En aquests mesos has fet els teus millors poemes. No et desanimis.

ARTHUR: Encara no he viscut els primers vint anys de vida, suportar aquesta vida vint anys més... Que absurd! Vull deixar la vida...

PAUL: Val més patir que morir i menys morir... de malenconia.

ARTHUR: ...la vida en aquesta ciutat. Enyoro la frescor dels rius i les coves de la meva terra.

PAUL: On penses anar?

ARTHUR: A Bèlgica. Buscaré camps verds i una mica d'ombra.

PAUL: Te'n vas sol o tens algún...?

ARTHUR: Sol, sí. Sempre he estat sol. Ara ja coneixes els meus plans. Vés a buscar la medicina per a Mathilde.

PAUL: No puc anar-me'n i deixar-te així.

ARTHUR: La teva dona t'està esperant. Corre. Marxaré tot sol.

PAUL: (Acaba de beure la copa.) Estic disposat a qualsevol cosa per tu.

ARTHUR: Agafaré el tren dintre de poques hores. No tornarem a veure'ns. Ja ho veus, aquesta copa era de comiat. A menys que... no vulguis acompanyar-me.

PAUL: (S'aixeca i agafa pel braç a ARTHUR.) Aleshores, anem!

ARTHUR: (Subjecta PAUL per l'espatlla i el fa seure.) Espera. Hem de planejar-ho. D'on treurem els diners?

PAUL: La meva mare ens els donarà.

ARTHUR: Però, quin motiu podem adduir per a una fugida tan intempes-tiva?

PAUL: La gelosia i la política havia dit Lemerre. Si no podem amb la primera, ens hem de valer de la segona.

ARTHUR: Què li diràs a la teva mare perquè deixi anar alguns francs?

PAUL: La Comuna. Li diré que la policia em persegueix per haver participat a la Comuna. Si corre el perill de perdre el seu fill, no es negarà a ajudar-nos.

ARTHUR: A la fi podré deixar París! Anem a veure la teva mare. Aquesta nit sortirem cap a Bèlgica. Ah! cal pagar les copes.

PAUL: (Treu diners de la butxaca i en surt la recepta.) Mathilde m'esperava. La seva recepta... Què faig amb la meva dona?

ARTHUR: (Enèrgic.) Que se'n vagi a l'infern. Anem!

(...)