Editorial
LA MAGRANA
Literatura en llengua catalana
Data de publicació: 14-09-1994
1a edició
60 pàgines
ISBN: 8474107547
L'argument
El Francesco és un estudiant italià que viu a Barcelona des de fa un any. En una festa que organitza un grup de rock es pren una beguda que li fa perdre el cap.
L'endemà al matí es desperta a la casa on hi ha hagut la festa i no recorda qui és. Sent veus en una habitació contigua. S'hi acosta, espia i veu una parella. La noia li resulta atractiva. Té una piga a l'espatlla. Sent el seu nom: Magda.
Uns quants dies més tard la torna a trobar, però la noia li assegura que no es diu Magda. En Francesco se submergirà en una gran confusió. Es pregunta si la Magda amaga la seva identitat o si es tracta de dues noies que s'assemblen molt.
L'escriptura
El text està pensat per a alumnes que comencen a aprendre llengua catalana. L'escriptura és molt senzilla i accessible. El volum consta també d'una llista de paraules, locucions i frases fetes traduïdes al castellà i a l'anglès, una sèrie de notes explicatives sobre determinats aspectes de la vida cultural barcelonina i, al final, una sèrie de preguntes sobre el text: un treball didàctic destinat al professor que faci servir el llibre a les seves classes.
Francesco
assisteix a una festa on beu una beguda amb algun licor estrany que li fa perdre
el cap. S'adorm en aquella casa. Al cap d'unes hores es desperta desconcertat.
Sent les veus d'una parella. Espia i veu una noia que li atreu d'una manera
molt especial. Començarà a buscar-la per Barcelona, tot i que
no té pistes per trobar-les.
(…)
Em desperten unes veus que vénen d'algun lloc de la casa. Tinc el cap com un timbal. Em pregunto: qui sóc?, on sóc?, quina hora és? Intento reconèixer l'habitació. No recordo res. Busco de respondre'm les preguntes. Sé que sóc en Francesco de Roma i que això no és Roma. On sóc? A Barcelona. Sí, segur. Les veus que sento parlen, baixet, en català. Miro el rellotge. Dos quarts de quatre. Crec que estic dormint des de fa moltes hores. Em llevo. Surto de l'habitació. Ara reconec el pis i recordo la festa d'anit.
No acostumo a espiar la gent, però sento força curiositat per saber qui hi ha en aquell pis. M'acosto a la cambra d'on vénen les veus. La porta està entreoberta. Hi miro.
Hi ha un noi i una noia. Em sembla que no els conec. Ell devia ser a la festa, però no el recordo. A ella no l'havia vista mai. Ell està estirat al llit, la mira fixament i li diu:
—Vine, Magda, vine.
Ella respon:
—Espera que em despulli, David. No siguis impacient.
La veig d'esquena. Observo la seva cara reflectida al mirall. És alta, té el cabell molt fosc. Té una bellesa singular. M'encanta com somriu sensualment quan es treu la brusa. La seva cara se'm queda gravada. Tira la brusa damunt del llit. A l'esquena, prop del coll té una taca ben definida, una espècie de piga gran. M'atreu moltíssim. Ell deu ser el manager del grup. Havia dit l'Enric que la casa era seva. Tinc por que no em vegin que estic espiant. M'emporto el record dels seus trets. Em dic "Magda, et tornaré a trobar, segur!" Surto silenciosament del pis.
**************
El record de la Magda em persegueix durant els dies següents. Deixo de tocar el piano i no estudio tant com abans.
La busco. No sé quin és el carrer on hi ha la casa. L'única esperança que tinc és la de trobar l'Enric i preguntar-li per ella. L'Enric no m'ha deixat ni la seva adreça ni el telèfon.
Un dia, passejant per les Rambles, trobo a un del grup de rock.
—Tu ets el cantant de Carda-momo, oi? —li pregunto.
—Vols que et signi un autògraf, xaval? —presumeix.
—No és això. Sóc amic de l'Enric, el voldria veure i no tinc el seu telèfon. No me'l podries donar?
El cantant em mira amb cara de desconfiança.
—Si ets amic seu, ja deus saber que l'Enric viu en un magatzem abandonat i que no té telèfon.
—Almenys podries dir-me com el puc trobar.
—Mira, tio, uns italians estan plagiant les nostres cançons. No sé com s'ho fan, per conèixer-les. Potser algun espia... No en volem saber res, d'italians.
Dóna mitja volta i se'n va sense saludar-me. L'aturo i li pregunto, afanyat:
—Saps qui és la Magda?
—La Magda? No en conec cap, de Magda, jo. Ciao, xaval.
Es va allunyant. Em quedo de pedra, Juro per la Mare de Déu que no tinc el més mínim interès de fer una versió tarantel·la de "Et faré petons fins a fer-te sang". Me'n vaig empipat. Què carai!
(...)
