Edicions LA CAMPANA
Novel·la
Data de publicació: Octubre de 1998
1a edició
295 pàgines
ISBN 8488791577
L'argument
La novel·la comença l'any 120 a. C amb els primer pobladors ibers que baixen de la muntanya per ocupar les terres properes al mar, a la costa catalana. Veurem la vida quotidiana, les seves feines, els cultes i les festes anuals que celebraven. L'any 80 a. C patiran les incursions de les tropes romanes que conqueriran tot el litoral. Amb els anys, ibers i romans s'aniran barrejant i generaran un mestissatge cultural inevitable. Assistirem a la inauguració de la Via Augusta i contemplarem les primeres finques dedicades a l'elaboració de vi en aquestes terres. L'any 61 d. C arribaran els primers cristians a les costes i s'instal·laran en aquest espai que ja s'havia configurat com a poblet petit. El 120 a. C les invasions bàrbares eliminaran qualsevol mena de vida en aquestes terres banyades pel mar.
L'escriptura
La novel·la s'organitza a partir d'un objecte que va passant de mà
en mà. Es tracta d'una deessa de la fecunditat ibera, una estatueta de
fang cuita pel primer habitant que va ocupar les terres properes al mar. Aquesta
figura serà propietat de les famílies iberes, que crearan libacions,
música i dansa per lloar-la; passarà a mans dels romans i adoptarà
la identitat de la deessa Ceres, favorable a les collites, i finalment serà
la Mare de Déu entre els primers cristians que arribaran a l'indret.
La deessa de fang perdurarà encara quan ja no hi hagi vestigis de vida
en aquestes costes.
Sulpícia, la vestal del temple, ha fet una dansa per invocar la pluja. La dansa ha tingut efectes favorables. La sequera acaba, la pluja ha arribat. El pretor, un home lúbric i sensual, desitja la verge, però ella està consagrada als déus romans i no pot lliurar-se al caprici del governador.
(...)
La dona s'allunyà
de la prevista abraçada i li replicà, per situar les diferències,
amb més arrogància encara:
—Em demanes l'impossible,
Pirros. Com a vestal, no acceptaré mai ser tocada per mans com les teves.
La resposta era acre. L'orgull només amagava l'enorme temor vers aquell home. Des de sempre, per Lívia i Verani, coneixia la luxúria desenfrenada a la qual es lliurava el sàtir. Al mateix temps, la presumpta fatuïtat de la verge, encengué la llàntia del menyspreu al cor de Pirros i es tornà violent. L'abraçà i intentà besar-la. Ella es deslligà de la forta abraçada. I sentí repulsió del frec d'un altre cos que masegava el seu. Era la primera vegada que un ésser humà li era tan a prop. Però resultava inútil defensar-se. El pretor la feia caure a terra i esgarrapava la seva túnica, s'arrapava al seu ventre, buscant el virginal pubis amb urpes coents. Ella cridà "No, Pirros!". Suplicà. S'adonà que sense les forces que li atorgaven el temple i les divinitats, era un anyell covard, era el cérvol que queia ferit per la javelina del caçador.
Deixant una saliva calenta al coll i als pits de Sulpícia, s'enfonsà en aquell cos tou i mal·leable, molla de pa sota el seu pes, amassat amb essències oloroses de sacrificis, amb fum d'encens, amb pólvores de mirra, avesat a oferir delicats calzes, llums votius i olis sacrificials. Ella obrí els ulls i mirà el cel, el sostre decorat d'aquella sala. Els panteixos adelerats, els humors viscosos, la suor i l'agitació d'aquell individu presoner dels instints li encenia les galtes amb repugnància però també amb una profunda commiseració, per ell, pel desig no correspost, per si mateixa, per la seva virginitat que s'esvaïa per sota el ventre amb la força d'aquell cos humit.
Després de les
raneres de Pirros, quan ell s'hagué asserenat, l'apartà. La seva
pietat es transformà en indignació. S'aixecà. Ell ja no
la seguiria. En satisfer el breu desig, aquell home, d'un cop violent, havia
arrabassat els seus vots de tota una vida. L'anyell era ella: la víctima
sacrificada pel plaer d'un instant.
Sortí de l'habitació atordida. A l'atri, descobrí que la túnica era tacada de sang. Mecànicament, com una catapulta que llença una pedra, ficà els peus a l'impluvium, ara si ple d'aigua fresca de pluja, i intentà esborrar la taca. Fou pitjor. La màcula corregué per la roba fins als peus. L'aigua s'enterbolia d'un roig negrenc. Es desesperà i sortí de la casa. Ni Lívia, ni Verani podien entendre el seu dolor. Caminà cap al temple. Tingué por d'entrar-hi així. Les dones casades, amb els peus descalços i els cabells deixats anar, havien acudit, després de la rogativa, a agrair Júpiter, amb branques d'olivera i d'heura, el do de la pluja. Temé l'esguard censurador d'Eumenes i de les dones o l'acusació de traïció de les altres vestals. Aleshores, d'esma, només se li acudí pensar en Júlia, la seva mare. Sense calcular el llarg camí que hi havia a peu fins a la finca de Golo, sense pensar en res més, es posà a caminar.
Al buit de pensament
queia una pedra sense arribar mai al fons. Un pes que era crit i proclamava
la seva deshonra. El crit de la consciència davant l'oprobi creixia i
creixia, renovava l'ultratge, l'escarnia per dins amb un clamoreig. Tingué
necessitat de tapar-se les oïdes per acallar la veu interior que vociferava
la infàmia, sense adonar-se que era inútil. Hauria volgut tornar-se
pedra insensible, com les estàtues del temple. Amb aquesta imatge que
ocupà el seu esperit se sentí pesada. Trontollà, ensopegà.
Intentava tapar la túnica maculada per ocultar la seva vergonya.
(...)
| Pàgina inicial | català | castellà |
