A manera de biografia

Vaig néixer a Argentina i vaig tenir la sort de viure la meva infància en un país que encara era ric. L'educació primària va ser molt bona. Als set anys vaig poder aprendre anglès a l'escola on assistia, una escola religiosa dirigida per unes monges americanes que fins s'animaven a tocar temes d'educació sexual, quan els alumnes arribaven als onze o dotze anys.

Com que vaig realitzar estudis de comptable a l'escola secundària, era lògic que entrés a la universitat a cursar una carrera d'Economia. Sempre vaig intuir que allò no era el meu fort, però en aquell moment em resultava impensable dedicar-me a la filosofia, a la història o a la literatura.

La llicenciatura en Ciències Econòmiques em va permetre sortir del país l'any 74, poc abans d'un cop militar que la història va denominar "el Procés" o "la Guerra Bruta". Vaig obtenir una beca per estudiar Desenvolupament Econòmic a Nàpols i després vaig realitzar pràctiques de treball com a economista a Polònia, a Suècia i a Espanya.

Vaig arribar a Barcelona a finals de 1977. Com que em trobava amb problemes de treball com a economista, em vaig dedicar a donar classes d'anglès i a fer diverses traduccions per a editorials. En fallar-me l'economia, el conflicte em va obrir les portes de la llengua i la literatura. Em vaig interessar per la didàctica de les segones llengües i, també, per l'escriptura.

Quan el 1981 vaig començar a la Universitat de Barcelona els estudis de Filologia Romànica vaig comprendre que exactament aquestes matèries eren les que havia estat esperant durant tota la vida. Em vaig sentir en el lloc exacte, en el moment exacte. Havia llegit ja molta literatura i la carrera resultava un plaer.

Quasi tota la gent que ha deixat el seu país, es veu obligada a escriure cartes a familiars i amics que van quedar a la terra que va deixar enrere. Les meves cartes eren nombroses, comptaven amb moltes pàgines i tenien una voluntat de ser literàries, fins al punt que, abans d'enviar-les, en conservava una fotocòpia de cada una. També omplia llibretes a manera de diaris personals. Els diaris registraven viatges, passejos, situacions, personatges, estats d'ànim. Estic segur que les llavors literàries es troben en aquests diaris i en les cartes enviades.

En un moment una pàgina escrita configura un conte i llavors se sent el pessigolleig davant d'això que té forma i fons i que és creatiu i que és propi. La participació en un taller d'escriptura va encendre l'interès per l'ofici d'escriure. Vaig organitzar tallers, vaig impartir cursos didàctics d'escriptura creativa per a professors i vaig participar en grups d'escriptura formats per amics que començaven a escriure els seus primers contes. D'aquesta època, entre 1989 i 1990, sorgeix la meva primera novel·la eròtica: 10 + 1 nits. Tot el grup que es reunia al taller tenia una forta atracció per l'erotisme. Tal vegada era l'atmosfera de l'època el que despertava la fascinació per aquest gènere.

Si Argentina em va oferir la formació en la cultura contemporània: la filosofia existencial, la música electrònica o la dansa moderna, la vida en ciutats europees com Varsòvia, Nàpols o Barcelona em van donar la possibilitat de conèixer la Història. A Llatinoamèrica tot és recent, a dos segles de distància, Argentina perd la seva empremta històrica, en canvi Florència em posava davant dels ulls el Renaixement, Roma alçava els seus edificis barrocs i Barcelona mostrava les pedres desgastades de les seves esglésies gòtiques.

Aquesta proximitat amb el passat, va encendre el meu interès per la novel·la històrica. D'aquí va néixer l'elaboració de ficcions en èpoques diverses al present. Una novel·la reconstruïa la cultura ibera i les invasions de Roma a les costes catalanes; una altra recreava els fastos de la ciutat de Nàpols del 1700 i una tercera es ficava en la hipotètica casa de Rudyard Kipling en el Londres del 1800.

Una preocupació essencial des dels primers textos va ser l'estructura que sustenta l'entramat ficcional. Alguns mesos abans de posar-me a escriure, avaluo la forma que tindrà l'obra. I quasi sempre em decanto per formes paral·lelístiques, per dues entitats diverses que es posen en contacte, altres vegades la preocupació per la forma es materialitzarà en veus narratives mesclades o en artificis de la trama.

Així en 10 + 1 nits s'entrellaça la vida real d'un escriptor i una jove amb les històries de la mitologia grega que ella ens relata. Baile de Máscaras s'estructura com un viatge iniciàtic, un espai físic que es transformarà en espai espiritual, en forma de coneixement. En Els Déus de la Vall la ficció s'organitza a través d'un objecte que passa de mà en mà, una deessa ibera de fang cuit que anirà canviant de significació en la mesura en què canvia d'amo. En De Vidas Encastadas he volgut veure els miralls que es creen entre dues existències paral·leles en dos segles diferents, una al 1700, l'altra al 1900. Les dues vides tenen el privilegi i el gravamen de viure a la ciutat de Nàpols. En La Rara Perfecció del Triangle he despertat les veus de tres protagonistes que viuen quatre estacions de la seva vida, però en els intermedis entre les estacions apareix el Narrador negociant amb aquests personatges el punt de vista que ha de triar o no triar.

També he escrit algunes obres de teatre, una novel·la juvenil i en els últims temps he tornat al conte. Hi he tornat amb vint anys d'escriptura a les espatlles. El relat ara és més breu, intenta ser més contundent i desitjaria que tingués la saba destil·lada als alambins de l'experiència.

Rubèn Mettini