METTINI, Rubèn. La casa de Cadaqués (novel·la). Barcelona: la Magrana, 1999

 

Editorial LA MAGRANA
Lectures graduades
Data de publicació: 16-03-1999
2a edició
78 pàgines
ISBN: 8474107555

L'argument

La Neus Palau és una pintora cansada de viure a Barcelona. Lloga una caseta a prop del mar, a Cadaqués. S'hi instal·la i, en la tranquil·litat del poble, pot tornar a pintar.

A Cadaqués la Neus coneix una noia jove que s'ofereix de model, un home casat que la sedueix i ven els seus quadros i també un jove que toca el saxofon i que té una certa dependència de les drogues. Sense voler-ho, la Neus es veurà ficada en problemes inesperats i comprendrà que la vida a Cadaqués no és tan tranquil·la com havia suposat.

L'escriptura

El text està pensat per a alumnes que comencen a aprendre llengua catalana. L'escriptura és senzilla i accessible. El volum consta també d'una llista de paraules, locucions i frases fetes traduïdes al castellà i a l'anglès, una sèrie de notes explicatives sobre determinats aspectes de la vida cultural catalana i, al final, una sèrie de preguntes sobre el text: un treball didàctic destinat al professor que faci servir el llibre a les seves classes.


Fragment de La casa de Cadaqués

Neus Palau s'ha traslladat a viure a Cadaqués. Un cop arreglada la casa, torna a pintar, com ho feia abans. Una veïna de 18 anys, la Meritxell s'ofereix com a model. Acabada la sessió de pintura, la Neus surt a passejar i es troba amb un noi que li demana ajuda.

(…)

La Neus es va instal·lar a la casa i hi va donar els últims retocs, disposada a posar-se a pintar. La Meritxell va venir a visitar-la una tarda.

—La casa sembla una altra. Mai l'havia vista tan bonica!

—I el taller de pintura, com el trobes?

—No veig l'hora de posar. —La Meritxell es va posar la mà al clatell, amb el braç alçat, tal com fan les models.

—Mira, he comprat teles i bastidors. Quan vulguis, podem començar.

—Ara mateix, doncs.

La noia va començar a despullar-se, mentre la Neus col·locava coixins damunt d'un llitet plegable, amb un matalàs i un cobrellit vell. La Meritxell es va estirar als coixins i la Neus li va cobrir el cos amb un vel. Feia l'efecte de ser una nereida sortint de les aigües velada pel vapor de l'onada. Quan ho va tenir tot preparat, es va posar a la feina.

—Queda't així. No et moguis.

—No em diguis "no et moguis" que sento picor a tot el cos.

—Aquest és el problema principal en fer de model: la immobilitat. Has de pensar en una altra cosa. Com si haguessis deixat el cos oblidat damunt dels coixins i te n'haguessis anat a passeig.

—Serà millor si parlo.

—Calla i queda't quieta.

A la Neus li produïa un enorme plaer el fet de tornar a traçar les línies arrodonides d'un cos damunt la tela. Era un plaer que havia oblidat. Amb el carbonet, perfilava la cuixa, dibuixava l'oval de la cara, ombrejava la cabellera, que la Meritxell havia deixat caure damunt les espatlles. La nereida naixia de les seves mans.

Al cap d'una hora, la Meritxell va dir:

—M'he quedat adormida amb els ulls oberts. Que estrany!

—Per avui ja n'hi ha prou.

—Deixa'm veure el que has fet. Ai, no puc caminar! Sento un formigueig a les cames.

—És d'estar tanta estona quieta —va explicar la Neus.

La noia va rodejar amb el vel el seu cos. El teixit es va agafar, per la suor, al pit i a l'esquena. Va caminar fins al cavallet.

—Aquesta sóc jo? —va preguntar.

—És només un esbós. La cara és una rodona, per ara. Demà hi has de tornar. Vesteix-te.

**************

Aquella nit, la Neus es va sentir contenta, gairebé feliç. La frase que li havia dit a en Xavier "començo una nova vida", d'un forma senzilla s'anava fent certa. Es va posar una samarreta que, temps enrera, havia tenyit amb colors i on era escrit el seu nom. Va sortir a caminar seguint la línia de la costa. Estava satisfeta amb el dibuix fet a la tarda. El temps que havia "perdut" fent retrats no havia estat en va. Havia adquirit tècnica i ara se n'adonava. Es trobava en pau amb si mateixa, sobretot, perquè no vivia confuses històries afectives. No hi havia cap home a la vista que li fes perdre el cap.

Es va allunyar passejant per la foscor fins a Caials. Allà, sota una morera, li va semblar distingir un embalum que es movia. De més a prop, va sentir com uns sospirs profunds o uns gemecs. Al voltant no hi havia ni una ànima.

Es tractava d'un cos que s'agitava estirat a terra. Es va acostar i es va agenollar. Era un jove vestit amb texans, caçadora de cuiro i botes. Mormolava paraules amb veu molt baixa. La Neus va apropar l'orella.

—Ajuda'm —va dir el noi—. No em deixis aquí, sisplau.

—Què et passa? —va preguntar la Neus.

—Tinc fred.

Ella va passar una mà pel coll del noi i va fer un esforç per incorporar-lo. Era un pes mort.

—Espera'm un moment. Ara torno.

La Neus va anar fins a la cabina telefònica més pròxima. Va trucar a un taxi. Va deixar les indicacions d'on es trobava i va tornar al costat del cos per abraçar-lo, donar-li escalfor. Poc després, va arribar el taxi. El taxista i ella van entrar el cos al cotxe.

—Vol portar-lo a un metge d'urgències?

—Sí... no —va dubtar la Neus—; millor el porto a casa —i va donar la seva adreça.

Poc després, tots dos van portar el noi al dormitori i el van deixar estirat al llit. El taxista va cobrar l'import del viatge i va marxar. La Neus va tapar el cos del noi amb mantes gruixudes i va anar a la cuina a preparar cafè.

—Té. Et farà bé.

El noi va obrir els ulls i va dir en veu baixa:

—Em trobo una mica millor. Gràcies, tia.

—Què t'has ficat al cos per estar així?

Ell semblava reanimat.

—El Xesco es fot tot el que troba. És així, què hi podem fer? —va dir.

—M'has ben espantat! Pren-te aquest cafè i, després, dorm.

—Fes-me un favor, Neus.

—Com saps el meus nom? Em coneixies?

—El duus escrit a la samarreta.

—Seré bleda! Què volies?

—A la butxaca de la caçadora hi ha una caixeta, porta-me-la.

—Fa mitja hora estaves quasi inconscient i ja vols tornar-hi?

—Sigues bona. Així podré dormir bé. Demà hauré d'anar a buscar la moto. Ha quedat a Caials.

Al cap de poc, el Xesco dormia com una soca. La Neus va posar un matalàs al costat del llit i va dormir a terra.

(...)


Pàgina inicial català castellà

Rubèn Mettini